Reflexions
per als pares i educadors.
Oració de
l'infant
Sóc un
infant, Senyor. Un entre tants milions d'infants que riuen i ploren al món. No
em preguntis qui sóc, perquè jo no tinc dret a ser: em fan una mica entre tots.
“Nen, no facis això!” “Nen, fes allò!” “Els nens callen!” “Els nens no han de
molestar.” Per a nosaltres, els infants, hi ha molts deures i pocs drets.
–“Seria
magnífic si no creixéssim” –pensen certs pares.
–“Quan
podrem ser persones, pensar, donar-nos un nom propi!” –somniem nosaltres.
Qui
té raó, Senyor? Tu que ets l'únic a qui no molesten els infants, deixa’m
parlar-te i després digues qui té raó.
Em
diuen que no s'ha de mentir, però quan se m'escapa una veritat es posen
enfurismats. Em diuen que no està bé que vagi amb "certs nens", i en
anar-me'n a dormir m'obliguen a pregar el Déu que ens ensenyà que tots som
iguals i germans. La mare em diu que he d'assemblar-me al pare, però el meu
pare roba, diu per telèfon que està malalt per no anar a treballar.
Em
diuen que els nens no han de pensar, ni opinar, ni portar la contrària: això és
cosa d'homes! Però jo sé pensar, tinc els meus gustos propis que són diferents
dels dels meus pares i de vegades tinc ganes de cridar i de protestar. Per
exemple, quan el meu pare em mana que calli només perquè ell té ganes de
parlar; quan m'obliga a anar a jugar al carrer només perquè ell vol veure en
pau la televisió. Juguen amb mi com si fos una nina. Si jo no en tinc ganes,
fan el mateix i a sobre em diuen capriciós i antipàtic. Ells decideixen sempre
a l'hora de jugar amb mi; jo no puc mai elegir el meu horari per jugar amb
ells. I quan ells diuen que no, jo no puc dir-los capriciosos ni egoistes,
perquè sóc un nen!
És
difícil que t'entenguem els infants, oi? Perquè tu vas dir que només el qui es
fa com un infant serà amic teu. Però tots els que jo conec que diuen que t'estimen
i creuen en tu i et preguen, no sols no volen ser com els infants, sinó que ens
impedeixen a nosaltres de ser-ho. Sí, perquè ens impedeixen de ser espontanis;
ens obliguen a mentir; ens neguen la possibilitat de crear la gran família de
tots, ens obliguen a viure les normes de la hipocresia –que ells en diuen
educació–, ens obliguen a dir el que no sentim, a fer coses d'homes, de
"compromesos" .
Senyor,
qui deu tenir raó?
Recordo
que un dia els teus pares et van renyar perquè et vas perdre. I tu els digueres
que tu també tenies una vida pròpia, que no eres només d'ells. ¿Per què
no tornes a dir a les persones grans, als qui ens neguen el dret de ser
nosaltres mateixos, que tampoc nosaltres no som només d'ells, que no sempre el
que a ells els plau és el millor, que tenim dret a defensar la nostra
originalitat? ¿Per què no els dius que ser infant no és un defecte, ni una
limitació, ni una joguina bonica per als grans?
Som
més aviat un valor únic, irrepetible en la vida i, en tots cas, un valor que no
pot morir en nosaltres, ja que ens ha d'acompanyar sempre si no volem renunciar
a conèixer-te i a estimar-te. Almenys tu, Senyor, no em diguis que calli!
Joan Arias
En
Joan Arias ens dóna un toc d'atenció sobre la manera de com està considerat el
nen a la nostra societat. Exposa tota una sèrie de fets ben reals que es
succeeixen a moltes cases.
Ens pot servir per polir els detalls concrets
de la nostra relació amb els nens. També es pot fer arribar als pares, o
aprofitar alguna reunió per discutir-lo.