La veritable felicitat.

 

En honor de la Verdad,

que libera de las tinieblas.

 

Una luz en la oscuridad

 

¿Acaso hay pena mayor que la de vivir inmerso en las Tinieblas?

Ellas acarrean el miedo, y te impiden vislumbrar la Felicidad.

Pero la Verdad las disipa, cual Luz que abarca todos los rincones. Nada escapa a su brillo. Las tinieblas huyen de la Verdad, no soportan su presencia. La Luz todo lo llena, hace las cosas claras y visibles, ante ella no caben dudas, ya no hay incertezas ni miedos, todo aparece claro, tal cual es.

 

«Depende la verdad

del cristal con que se mire»

 

Creí durante un tiempo que la verdad era como una piedra de muchos colores, y que según el lado desde el cual se mirara podía adquirir tonalidades rosas, moradas o violetas. Nada era blanco o negro, todo tenía tonalidades de gris, y aún de azul o verde.

Me equivoqué. La verdad es blanca, blanco puro, luminoso, nada hay de gris en ella.

Sin embargo, la naturaleza del hombre es tal, que gusta de ver las cosas a través de un cristal, de modo que las vea tal como a él le gustaría que fuesen tales cosas, y no tal como son realmente.

Al principio, cuando nace el hombre, tal cristal es transparente; en su inocencia, nada lo mancha. Sin embargo, pronto se tiñe, por sus propias pasiones, por su egoísmo, o ante el influjo de los demás. Adquirirá tonalidades diversas, según convenga a él mismo o a los que le dominan.

Y así la gula tiñe el cristal de morado, la avaricia de amarillo, de rojo la ira, y de azul la soberbia; la lujuria lo tiñe de escarlata, de gris la pereza, y verde es la envidia. Sin embargo, el peor defecto de todos es el odio, pues tiñe el cristal de negro oscuro.

 

Felices los inocentes, pues contemplan la Verdad blanca tal cual es. Dichosos los limpios de corazón.

 

Jordi Medina

 

 

Aquest text ens convida a ser sincers amb nosaltres mateixos, a no deformar la realitat creant mentides a la nostra conveniència, sinó a reconèixer les coses tal i com són (ens agradin o no), i encarar la vida amb coherència.

 

En el text es fan servir alguns símbols bíblics. Per exemple, tant a l’Antic com al Nou Testament es parla de Tenebres per referir-se a tot allò que s’oposa a Déu, com a símbol de la maldat i de tot el dolent.

A elles se les combat amb la Llum, símbol de la bondat; símbol de protecció i de companyia; símbol de vida, d’alliberament i salvació; símbol d’alegria i felicitat plenes, de ciència, justícia i rectitud; símbol fins i tot del mateix Déu.

Els fidels a la Veritat són aquells que són honrats i diuen la veritat, malgrat que això els pugui perjudicar; aquells que denuncien les injustícies i falsedats, defensant el dret dels més dèbils, encara que per això s’hagin de veure perseguits o calumniats; els que es mantenen fidels malgrat les persecucions i els insults; els que posen per davant als altres abans que la pròpia riquesa o comoditat; en definitiva, els fidels a la Veritat són aquells que escolten i accepten les ensenyances de Jesús.

 

«Si us manteniu ferms a les meves ensenyances, sou de debò deixebles meus, coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures»

Joan 8, 31-32

 

«Vosaltres sou la llum del món. Una ciutat situada sobre el cim d’una muntanya no pot amagar-se. No s’encén una làmpada per amagar-la on ningú la pugui veure, sinó per posar-la en alt i que il·lumini a tots els que estan a casa. Brilli de tal manera la vostra llum davant dels homes que vegin les vostres obres bones i glorifiquin al vostre Pare, que està en el cel.»

Mateu 5, 14-16

 

«La causa de la condemnació és que la llum va venir al món, i els homes van preferir les tenebres a la llum perquè les seves obres eren dolentes. En efecte, el qui obra malament odia la llum i no va a la llum, perquè no es descobreixin les seves obres. Però el qui practica la veritat va a la llum, perquè es vegin les seves obres, que estan fetes com Déu mana.»

Joan 3, 19-21

 

«Feliços els nets de cor, perquè ells veuran a Déu»

         Mateu 5, 8

 

El text també es comparable amb la Paràbola del Sembrador :

 

Un dia es va reunir al voltant de Jesús molta gent que havia vingut dels pobles. Ell els va dir aquesta paràbola: «Sortí el sembrador a plantar la seva llavor. Al sembrar, una part va caure al costat del camí, fou trepitjada i els ocells se la van menjar. Una altra part va caure en un terreny pedregós i, tan bon punt va créixer, es va assecar per manca d’humitat. Una altra va caure entre esbarzers; els esbarzers van créixer i la van ofegar, impedint que donés fruit. I una altra va caure a terra bona, va néixer i va donar fruit.»

«El qui tingui orelles que escolti!»

Els seus deixebles li van demanar què significava aquesta paràbola.

«La llavor és la paraula de Déu. Els del costat del camí són aquells que l’escolten, però després ve el dimoni i s’enduu la paraula de Déu dels seus cors perquè no creguin i no es puguin salvar. Els que estan sobre el terreny pedregós són aquells que escolten la paraula i l’accepten amb alegria; però no tenen arrels, són inconstants i, tan bon punt pateixen, per causa de la paraula, una tribulació o persecució, immediatament es fan enrera. Els que reben la llavor entre esbarzers són els que escolten la paraula; però en ells broten les preocupacions del món, l’engany de les riqueses i demés ambicions, i ofeguen la paraula fent que no doni fruit. Els que reben la llavor en terra bona són aquells que escolten la paraula, l’accepten i per la seva constància donen fruit.»

Lluc 8, 4-15 i Marc 4, 1-20

 

TORNAR