Un capellà, viatjant pel Brasil, anava en un autobús quan
va sentir una veu interior que li deia que s’havia d’aixecar i predicar la
paraula de Déu allà mateix. El capellà es va posar a parlar amb la veu
interior:
– Em trobaran ridícul, no és el lloc adequat per a un
sermó.
Però alguna cosa dins seu hi insistia, era necessari que
parlés.
– No m’ho demanis, si us plau que sóc molt tímid –va
implorar
L’impuls interior
persistia.
Aleshores es va recordar de la seva promesa: acceptar
tots els designis de Jesucrist. Es va alçar, mort de
vergonya, i es va posar a parlar de l’Evangeli.
Tothom va escoltar en silenci. Ell mirava cadascú dels viatgers i pocs
desviaven la mirada. Va dir tot el que sentia que havia de dir, va acabar el
sermó i es va tornar a seure.
A hores d’ara encara no sap quina tasca va portar a
terme. Però té la completa seguretat que en va portar una a terme: la
d’acomplir amb esforç el que se li demanava.
A la següent parada, un jove baixava, intranquil, i agafava un taxi. Algú
necessitava urgentment la seva ajuda. I el sermó del capellà li havia fet
adonar.
Un altre home també baixava, buscava una cabina de telèfon i trucava al seu
germà, amb el que feia anys que s’havia deixat de parlar.
Una senyora, que també havia sentit la prèdica, deixava una almoina
generosa en el barret d’un captaire. “Que bé!” –va pensar aquell pobre– “Aquesta nit soparé calent”.
Molts viatgers de l’autobús es van sentir motivats per aquell sermó... qui
sap a quanta gent va ajudar.