Aprendre a afrontar
les pròpies pors.
La
filla del llenyataire.
Vet aquí que hi havia un llenyataire que vivia
feliç en el bosc amb la seva dona i una nena de deu anys. Però una nit fatídica
la dona morí entre les dents dels llops. Des d’aleshores l’home es va tornar
deixat i moix, abandonà el bosc, i se n’anà amb la seva filla a la ciutat.
Allà va conèixer una senyora vídua, poc més gran
que ell, i mare d’una mocosa de dotze anys. Era una senyora madura però
atractiva, aparentment molt amable, però rondinaire i envejosa quan se la
coneixia millor; i és que posseïa les males arts d’embruixar als homes amb els
seus encants, sempre en profit propi.
No va durar gaire la vida del llenyataire, consumit
segurament per la trista pèrdua de la primera esposa, i quan l’home morí, la
seva pobra filla quedà a la mercè de la madrastra.
En una ocasió, la dona va manar a la filla del
llenyataire que netegés la cuina, després d’haver acabat d’ordenar els dormitoris,
no sense abans haver estès la roba. I com que va passar que la nena no va fer
bé la neteja de la casa, la seva madrastra es va enfadar moltíssim amb la pobra
noieta, i la va enviar a dormir al carrer com a càstig, amb un rosegó de pa com
a únic sopar.
Va voler l’hivern que aquella nit es produís una
terrible nevada, però no contemplà la madrastra cap mena de misericòrdia.
Sola en la nit, patint de fred, es va atrevir la
noieta a refugiar-se en una mansió propera, a la que la gent no volia
apropar-se un cop amagat el sol, doncs deien les velles del poble que en
aquella casa hi vivien fantasmes.
Així doncs, s’acostava la noia a aquella mansió,
quan es va trobar una gosseta que, per la seva sorpresa, va parlar i li va dir
així:
– On vas en una nit tan freda?
– Vaig a refugiar-me en aquell casalot, per no
quedar-me gelada. ¿Vols venir amb mi?
– I tant que sí!
Travessaren juntes el jardí i entraren dins la
casa.
Van córrer a refugiar-se en un dels dormitoris, on
van trobar mantes i un matalàs.
Es va menjar aleshores la nena el tros de pa, i
veient que la gosseta la mirava amb molta insistència, no va dubtar a donar-li
la meitat.
Va arribar la mitjanit, i ja estaven les dues mig
adormides quan unes passes fora i uns cops a la porta les van despertar.
– Qui deu ser? Què haig de fer? –va demanar la nena
– Demana’ls que volen
– Entrar!! –van dir fora unes veus
– Digues que et portin unes sabates de plata –avançà
la gosseta
– Si voleu entrar primer m’haureu de dur unes
sabatetes d’argent
Aleshores les passes es van allunyar, però no van
trigar a tornar.
– Portem les sabatetes –van dir les veus
– Demana’ls un vestit blanc
– Si voleu entrar primer m’haureu de dur un vestit
de seda blanc.
Tornaren a allunyar-se les passes, però de seguida
estaven de tornada.
– Ara vull un cofre ple de joies –es va afanyar la
nena
I en pocs minuts estaven allà un altre cop.
– Portem les joies, el vestit i les sabates de
plata. Deixa’ns entrar!
– Què faig ara?
– Demana’ls que et portin aigua en un colador
–aventurà la gosseta
I així ho va fer la noia, i en tota la nit ja no
la van molestar més.
Tornà la petita heroïna a casa seva al dia següent
amb tot allò, i va explicar a tothom les seves aventures, i la madrastra i la
germanastra no van poder evitar de sentir-se geloses.
– Jo vull un vestit igual! –va cridar la germana
– Aquesta nit aniràs tu a la mansió i tornaràs amb
un de millor –li va dir la seva mare.
Aquella nit la gran se’n va anar a dormir sola a
la mansió, i la seva mare li va preparar una cassola amb un magnífic sopar, a
més d’un gran pastís.
Es va trobar amb la gosseta i la va convidar a
dormir amb ella, tal com li havia aconsellat la seva germana. Però va arribar
l’hora de sopar i es va posar la noia a endrapar tot el que portava, i per més
que la gosseta la mirés ansiosa i gemegués, no li va donar ni una miqueta del
seu sopar, ni una engruna del pastís.
Va arribar mitjanit i va passar allò de sempre, i
quan van picar insistentment a la porta i les veus reclamaren entrar, la nena
li va demanar a la gosseta:
– I ara que faig?
Mes la gosseta no va respondre.
– Parla quisso! Què he de fer?
Però la gosseta callà.
I davant la insistència de les veus per entrar, la
noia al final va cedir i els va obrir la porta. Res més no es va saber d’ella.
La nostra heroïna va créixer i es va fer una dona.
Un bon dia se’n va anar de casa, lluny d’aquella madrastra dolenta. I malgrat
que ara viu sola, s’ha comprat una gosseta.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, que aquest
conte s’ha acabat.