Saber compartir. Per
la Solidaritat.
El soldat ferit.
Durant la Gran Guerra, un soldat va caure greument
ferit al camp de batalla. Va passar moltes hores ferit al terra, però per allà no
passava ningú. Finalment, un coronel hi va passar, seguit d’uns quants suboficials.
Un sergent va veure que aquell home encara era viu, i li va dir al coronel:
-
Senyor, aquí hi ha un home que encara es belluga.
El coronel se’l va mirar, i en veure les seves
ferides, va dir:
-
No cal que fem res. Aquest home ja no serveix per
lluitar. Deixem-lo aquí.
Més tard, va passar un grup de soldats, entre els
quals hi havia el metge de la unitat. Un d’ells se’n va adonar que l’home era
viu, i va anar a cridar al doctor.
-
Doctor, doctor!! Aquest home encara és viu!!
El doctor el va examinar, però en veure aquelles
ferides tan lletges digué:
-
No cal que ens l’emportem. L’hospital ja és ple. I aquest
home no el salvarem pas.
Més tard va passar un vehicle amb un grup de soldats.
Es dedicaven a recollir els fusells i la munició dels que ja eren morts. Es van
atansar al nostre home, i mentre li estaven prenent el fusell, ell va
aconseguir dirigir-los aquestes paraules:
-
Si us plau! Si us plau!
-
Sergent! Aquí hi ha un home viu!
El sergent es va atansar, va mirar-lo de dalt a
baix, i fred com el glaç digué:
-
Les nostres ordres són recollir fusells, no ferits. A
part, el vehicle ja va molt carregat de pes, no ens podem endur ningú més. Ja
se’n farà càrrec l’ambulància.
-
Si us plau! –encara digué el ferit
-
Tranquil. Quan arribem a la Unitat els direm on ets
perquè hi enviïn l’ambulància.
Van passar les hores lentes, i per allà no venia
cap ambulància. Finalment es va fer de nit.
El soldat ferit va tenir uns somnis terribles. Un
a un, veia desfilar davant seu els rostres dels seus companys i superiors de la
Unitat, que se’n reien d’ell i deien «Ja no serveix per res. És més mort que
viu. No és el nostre problema. Deixem-lo aquí. Deixem-lo.».
L’endemà al matí, el soldat es va despertar amb el
rostre banyat pel sol. Havia acceptat ja que moriria allà, i pregava a Déu
perquè se l’endugués aviat i no allargués més el seu patiment. Aleshores va
sentir una remor. Eren tres soldats enemics els que passaven per allà. «Si
l’enemic em veu, em dispararan, i així ja no patiré més» -va pensar. L’home va
alçar un braç per fer-se veure.
Un dels soldats enemics va veure que es bellugava,
i en una llengua desconeguda, va cridar als altres. Tots tres es van atansar.
Murmuraven entre ells.
Aleshores un va treure una petita destral, es va
ajupir, i va dir “no-sé-qué” al soldat ferit. Va donar-se mitja volta i va
marxar. Els altres van rebuscar a la motxilla, i finalment van treure una
manta. L’home de la destral va tornar amb dos pals ben llargs. Amb la manta i els
pals van construir una llitera, van carregar el ferit, i se’l van endur.
El van portar a l’hospital del quarter enemic, on
li van cosir les ferides i li van donar de menjar i de beure. S’hi va passar un
mes en aquell hospital, però finalment va viure.
En acabar la guerra, l’home va provar de trobar
aquells tres soldats enemics que s’havien convertit en els seus millors amics,
però no sabia res d’ells i no els va poder trobar.
Cada nit pregava a Déu, i li demanava, que fossin
on fossin, aquells tres homes visquessin feliços i no els manqués mai de res. I
de ben segur, que així era.
Jordi Medina
Aquest conte està
inspirat en la paràbola del bon samarità, que teniu a continuació. Per entendre-la
correctament cal que sapigueu que els jueus menyspreaven als samaritans, els
consideraven estrangers i heretges, ja que, encara que adoraven al Déu únic, no
compartien les normes religioses jueves. Per buscar un símil actual, és com
comparar els cristians i els musulmans.
Un dia, un intèrpret de la llei que volia posar-lo a
prova, li va demanar a Jesús:
«Mestre, que haig de fer per assolir la vida
eterna?»
Jesús li va dir:
«Que diu la llei que has de fer?»
Ell li va respondre:
«Estimar al Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb
tota l’ànima, amb totes les teves forces i amb tota la teva ment; i estimar al
teu proïsme com a tu mateix.»
«Un jueu que recorria el solitari camí de Jerusalem
a Jericó va caure entre bandits, que li van prendre tot el que portava, el van
apallissar i el deixaren mig mort a la vora del camí. Més tard va passar per
allà un sacerdot jueu, que en veure el ferit va apartar-se i passà de llarg.
Després va arribar un levita, que també, en veure’l, se’n va apartar i passà de
llarg. Per últim va arribar un samarità, que anava de camí; aquest va veure
l’home estès a terra i se’n va compadir. Es va apropar a ell i li va guarir les
ferides amb oli i vi; després les hi embenà i, pujant-lo a sobre del seu ase,
el va portar a un hostal i va tenir cura d’ell tota la nit. L’endemà al matí va
donar a l’hostaler dues monedes, i li va dir: “Tingues bona cura d’ell, i si et
cal gastar més diners dels que t’he donat, jo te’ls pagaré quan torni” . Quin,
d’aquests tres que van passar per allà, et sembla que fou l’autèntic proïsme
del que havia estat víctima dels bandits?»
«El qui va tenir compassió d’ell.» –va respondre
l’intèrpret de la llei.
Jesús li va dir aleshores: «Doncs vés i fes tu el
mateix.»