Defensant
El gran dictador.
Ho
sento, però jo no vull ser un emperador, aquest no és el meu ofici. No vull
governar ni conquistar a ningú, sinó ajudar a tots si fos possible:
jueus i gentils, blancs o negres. Tenim que ajudar-nos els uns als altres. Els
éssers humans som així, volem
fer feliços als demés, no fer-los desgraciats. No volem odiar, ni menysprear a
ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La bona terra és rica i pot alimentar
a tots els éssers.
El
camí de la vida es lliure i maco, però
l’hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d’odi, ens
ha empentat fins la misèria i les matances.
Hem progressat molt de pressa, però ens
hem empresonat a nosaltres mateixos. El maquinisme, que crea abundància,
ens deixa en la necessitat. Els
nostres coneixements ens han fet cínics; la nostra intel·ligència
durs i secs. Pensem massa i
sentim molt poc. Més que màquines necessitem humanitat; més que intel·ligència
tenir bondat i dolçor. Sense aquestes
qualitats la vida serà violenta, es perdrà tot.
Els
avions i la ràdio ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d’aquests
invents exigeix bondat humana, la germandat universal que ens uneixi a tots nosaltres. Ara mateix la meva veu arriba a milions de éssers de tot el
món, a milions d’homes desesperats, dones
i nens, víctimes d’un sistema que fa torturar als homes i empresonar a
gent innocent. A tots els que
em puguin escoltar els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més
que la passatgera cobdícia i l’amargura d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels
homes passarà, cauran els dictadors
i el poder que tragueren al poble es reintegrarà
al poble, i, així, mentre l’home existeixi, la llibertat no decaurà.
Soldats,
no us rendiu a aquest homes que, en realitat, us menyspreen, us esclavitzen,
reglamenten les vostres vides i
us diuen el que heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us
enceben, us tracten com a ramat
i com a carn de canó. No us
entregueu a aquests individus inhumans, homes màquines amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines,
no sou ramat, sou homes!. Porteu l’amor de la humanitat al vostre cor i no l’odi. Només els que
no estimen odien; els que no estimen i els inhumans.
Soldats,
no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat. En el capítol 17 de Sant
Lluc es llegeix: “El regne de
Déu està dins de l’home. No d’un home, ni d’un grup d’homes,
sinó en tots els homes”.
Vosaltres
teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat.
Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica, de
convertir-la en una aventura.
En
nom de la democràcia, fem servir aquest poder, actuem tots units. Lluitem per
un món nou, digne i noble que garanteixi als homes una feina, a la joventut un
futur i a la vellesa seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres arribaren al poder, però
mentiren; no han complert les seves promeses ni mai les compliran. Els
dictadors són lliures només ells, però esclavitzen al poble. Lluitem ara per
fer realitat lo promès. Tots a lluitar
per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals, per eliminar l’ambició,
l’odi i la intolerància. Lluitem per el món de la raó, un món on la ciència, on
el progrés ens condueixi a tots a
la felicitat. Soldats... en nom de la Democràcia, hem d’unir-nos tots.
Hanna,
pots escoltar-me? Siguis on siguis, mira amunt, Hanna. Els núvols s’allunyen,
el sol esta sortint, anem sortint de les tenebres cap a la llum, caminem cap a
un món nou, un món de bondat on els homes s’elevaran per sobre de l’odi, de l’ambició
i de la brutalitat. Mira amunt Hanna! A l’ànima dels homes se li han donat ales
i per fi ha començat a volar! Estan volant cap l’arc de Sant Martí, cap a la llum
de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur, que et pertany a tu i a mi; a
tots!!. Mira amunt, Hanna, mira amunt!!
Charles Chaplin
“El gran dictador”
La pel·lícula de “El
gran dictador” (1940) és una paròdia de Hitler i del nazisme. El discurs que
aquí teniu és un al·legat en favor de la pau, la democràcia i la llibertat, que
llegeix el mateix Chaplin al final de la pel·lícula.