No jutjar per les
aparences. Contra la discriminació.
La formiga del primer Nadal
Els temporals de finals d’estiu
havien fet estralls al formiguer. Així doncs, fins que arribessin les primeres
nevades, calia anar recollint provisions. Ja entrada de fosc, les formigues ho
aprofitaven per fer el seu darrer volt al graner. Ella, una formiga ja vella,
sabia que no calia anar en corrua fins tan lluny. Vora mateix del formiguer hi
havia l’estable i en aquella menjadora del racó podia trobar-hi sempre, entre
la palla, un granet d’ordi o bé civada, tant se val. Tot era qüestió d’aprofitar
el moment en què aquell bou i aquella mula, tan vellots com ella mateixa, no hi
apropaven el seu morro humit.
Esquivant la filera va entrar,
entre rocs i molsa d’aquella curta, pel forat de sempre, a dins l’estable.
Aquell vespre però, hi va notar un enrenou estrany. Es va enfilar damunt el
garbell, des d’on sabia que es podia veure tot: el bou i la mula no eren al seu
lloc de sempre; un home, amb l’habilitat d’aquell que sap fer anar les eines,
enretirava la palla a cops de forca; i en un racó, damunt una flassada, una
noia hi somicava com si estigués patint molt.
Va anar passant l’estona i ella,
la formiga, no entenia res de res. Menys encara quan a fora es sentien uns
cants d’homes, però molt estranys, com si cantessin des del cel. Per l’escletxa
d’aquelles fustotes trencades hi entrava la lluïssor d’un estel, que tot i
essent tan vella, encara no havia vist mai. Se’l mirava de reüll, quan aquell
home i aquella jove, amb ulls plens d’il·lusió, van posar un “no se què” tot
embolicat damunt la menjadora. Ara pla! Com s’ho faria?
Era qüestió de no perdre més el
vespre i el perill no l’espantava pas. A més, pensant en les altres formigues
que ja la tenien clissada “d’anar sempre a la seva”, li va semblar que no podia
arribar més tard al formiguer i a la vegada sense collita. Baixà del garbell, s’enfilà
a la menjadora i es ficà dins. Entre la palla hi va veure una mà, era la d’un
nen acabat de néixer que dormia. Aquella mà no era com la dels homes que ja
coneixia, aquella mà tan petita i d’ungles diminutes tenia una cosa especial,
com si ja hagués fet molt de món. S’hi va acostar sense por, però amb respecte,
fins i tot la va gosar tocar amb la punta de l’antena esquerra. Fou llavors que
la maneta es va moure, potser per les pessigolles, i va quedar entreoberta. A
dins hi havia un granet de blat. Va dubtar si agafar-lo, però el va prendre com
un regal d’aquell menut.
Va marxar feixuga, amb el gra
damunt l’esquena. Es va apressar més quan va sentir que a la porta entraven els
pastors, que també prou coneixia. Aquella vegada, però, entraven porucs, si que
era estrany! Només es va girar un darrer cop quan aquella noia encetava una
cançó tota tendra per a l’infant. I va entrar al formiguer, on comentaven les
coses de sempre. Ella aquella nit es va quedar al racó, rosegant aquell granet
de blat que tenia mil gustos, mentre recordava, talment com un somni, tot el
que aquella nit havia viscut. Mentrestant les altres formigues remugaven que la
formiga velleta devia tenir un dia estrany.
Ramon Mª Serchs
Santamaria
Nadala 1991
Déu estima a tothom. Fins i tot la criatura més petita i insignificant
és important per a ell.