JÚPITER

Júpiter brilla amb una intensa llum blanc-groguenca. Sol ser fàcil d’identificar a simple vista.

És el planeta més gran del sistema solar, una immensa bola de gas en la que podrien cabre unes 1.316 Terres. Està envoltat per núvols prims d’amoníac i sulfur que li donen la seva tonalitat groguenca. Com que gira molt ràpid sobre si mateix (Júpiter té un període de rotació de menys de 10 hores) això fa que els núvols es disposin en franges, com si fossin cinturons que envolten el planeta.

L’observació de Júpiter a través del telescopi és molt espectacular. La quantitat de detalls depèn de la qualitat de l’aparell i de les condicions de l’atmosfera en aquell moment. Amb un bon telescopi podreu veure bandes clares i obscures alternant-se (les bandes clares corresponen a núvols calents que pugen i les fosques a núvols freds que baixen). Els vents que circulen entre aquests núvols són intensos i creen curioses formes en ells, com ara la Gran Taca Roja, una immensa taca vermella en l’hemisferi sud del planeta, tan gran com la Terra, que sembla una tempesta però que en realitat és un anticicló (una zona sense núvols).

Observeu las diferents franges i zones de l’atmosfera i, si teniu un telescopi de gran obertura, intenteu de veure la Gran Taca Roja (que no sempre és visible, a causa de la rotació del planeta, per tant es recomana consultar els dies i hores adequats en les efemèrides sobre Júpiter).

La rotació és clarament visible mentre mirem a través del telescopi. Si per exemple estem mirant la Taca Roja, en 3 hores travessarà la superfície d’un extrem a l'altre, o sigui que en solament 1 hora ja podeu veure un desplaçament apreciable.

Aquesta rotació tan ràpida també provoca que Júpiter estigui clarament aplatat en els pols.

Si teniu un bon aparell i les condicions atmosfèriques són bones, podeu intentar posar més augments al telescopi (canviant a un ocular més petit): aleshores potser podeu veure estructures nebuloses en forma d’ovals i corbes.

Els filtres de colors us poden ajudar en la observació:

Les èpoques d’observació òptimes de Júpiter són força amples, però en aquells dies que més a prop es troba de la Terra (quan està alineat amb la Terra i el Sol) la mida i la lluentor són màximes. Això passa un cop a l’any; les properes dates seran les següents:

 

Els satèl·lits de Júpiter

Júpiter té molts satèl·lits girant al voltant seu, dels quals quatre són especialment visibles: Io, Europa, Ganímedes i Calisto.

Amb uns prismàtics és possible de veure’ls: si teniu una òptica de qualitat, la imatge ben enfocada, l'aparell fixat sobre un trípode, i l’atmosfera està neta, podreu apreciar uns puntets blancs al voltant del planeta. Ganímedes i Calisto, per ser els més externs, són els més fàcils de veure. Europa i Io, com que estan més a prop, sovint es confonen amb el resplendor brillant de Júpiter, fins que un bon dia els atrapeu en la seva màxima elongació (distància) del planeta.

Però com millor podreu veure els satel·lits és amb el telescopi. Si els mireu cada dia, veureu que van canviant de posició. Hi ha nits en què no es poden veure tots quatre al mateix temps, ja que poden estar passant per davant o per darrera del planeta, o molt a prop seu, i es fan invisibles als nostres ulls.

La interacció de Júpiter i les seves llunes produeix curiosos fenòmens, que són observables amb el telescopi:

Fixeu-vos en la següent imatge, filmada el 28 de maig de 2005 des de l'Observatori Astronòmic de Sant Julià de Vilatorta:

  1. Veiem com l'ombra de Io passa sobre la superfície de Júpiter.
  2. A continuació el mateix satel·lit apareix per la dreta.
  3. De cop, a l'esquerra apareix Europa, que es trobava eclipsat per l'ombra del planeta.

En la imatge també veiem Calisto i Ganímedes. La duració total del fenòmen (que aquí veiem en càmera ràpida) va ser d'una hora.

Per saber els dies i hores en què es pot observar aquests fenòmens consulteu les efemèrides de les llunes de Júpiter.

 

Més informació sobre Júpiter

Mapa i coordenades de la posició actual