| Novetats  | Jocs | Tècniques | Manualitats | Contes i reflexions | Excursions | Consells | Cançoner | Altres |
JouScout.com - Consells: problemes freqüents.

Problemes freqüents amb nens i adolescents.

Trastorns psicològics (1)

 

FÒBIES I PORS (por a la foscor, por a les aranyes, etc.)

 

QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE TENIR POR I PATIR UNA FÒBIA?

 

La por és un mecanisme de defensa que ajuda al nen a evitar situacions potencialment perilloses. Apareix quan se sent en perill, sigui per una amenaça real o imaginària. És una resposta normal que prepara el cos per a reaccionar davant la situació.

 

Algunes pors són presents en el desenvolupament normal de tot nen, però, al igual que apareixen, també desapareixen espontàniament, a mesura que el nen va adquirint experiència respecte a elles.

 

Les pors que es poden considerar normals segons l’edat són les següents:

·      De 0 a 1 any: plora davant d’estímuls desconeguts

·      De 2 a 4 anys: por dels animals

·      De 4 a 6 anys: por de la foscor, d’éssers imaginaris (monstres i fantasmes), d’estar sol, d’animals, d’elements de la natura (p. ex. trons)...

·      De 6 a 9 anys: por al dany físic, a la mort, al ridícul per l’absència d’habilitats escolars i esportives

·      De 9 a 12 anys: por als incendis, als accidents, a contreure malalties greus. Apareix la por al divorci dels pares o al mal rendiment escolar.

·      De 12 a 18 anys: pors relacionades amb l’autoestima personal (capacitat intel·lectual, aspecte físic, por al fracàs) i amb les relacions socials.

 

Aquestes pors infantils són molt freqüents (es donen en un 40% dels nens). Són normals, apareixen sense cap causa aparent, i desapareixen amb el temps (entre 1 i 4 anys), amb excepció de la por als estranys, que pot subsistir a la vida adulta com a timidesa.

 

La fòbia és una por que està fora de lloc. És una por exagerada, que apareix o persisteix a edats inadequades (la por dels gossos és normal als tres anys, però és una fòbia als quinze), es repeteix davant la mateixa situació o objecte, és persistent, i altera la vida del nen, essent una font d’angoixa i de patiment per a ell.

 

Les fòbies, doncs, són una forma especial de por amb les següents característiques:

  1. És una por desproporcionada respecte a la situació que la genera
  2. El nen no deixa de sentir por tot i les explicacions
  3. No és normal per a aquella edat
  4. És de llarga duració
  5. El nen no pot controlar la seva por
  6. El nen intenta evitar les situacions en què podria tornar a experimentar la por, i això trastorna la seva vida quotidiana.

 

 

COM SE SENT UN NEN AMB FÒBIA?

 

El nen “amb fòbies” té una por irracional i desproporcionada respecte a un objecte o situació que li provoca; ell ho viu com una veritable amenaça, d’aquí l’angoixa i el pànic que li origina.

 

Com a resultat, intenta evitar sistemàticament aquella situació. És en aquest moment quan podem dir que la seva por s’ha convertit en fòbia (quan es dóna l’estratègia d’evitar).

 

Durant un trastorn de pànic, la persona perd el control d’ella mateixa, la por li omple el cos, i les respostes fisiològiques són tan brutals que la persona pot arribar a pensar que s’està morint o que s’està tornant boja.

 

Tot i que la persona reconeix que aquella por que sent és excessiva, no pot controlar la seva reacció. I això és potser el que més angoixa a la persona: saber que no pot controlar les seves reaccions. Més que l’objecte en qüestió, el que realment amoïna a una persona amb fòbia són les seves pròpies reaccions davant l’objecte. En el cas dels nens, també se senten amoïnats per les burles que els hi poden fer els altres nens quan el veuen reaccionar d’aquella manera.

 

La gent que pateix algun tipus de por és la única que pot explicar aquella sensació d’ansietat, les palpitacions, el sentir-se perseguit, el temor constant, i la vergonya que senten davant d’una situació que saben que és ridícula i sense fonament.

 

Viure amb por és difícil, però moltes persones deixen que els domini la vida, i constantment buscaran excuses i s’inventaran mentides per no haver de plantar-li cara.

 

La por, com la tristesa, el dolor i la pena, formen part de l’ésser humà de la mateixa manera que l’alegria i la joia. Cal aprendre a viure amb totes elles, i no només amb les bones. Hem d’ensenyar als nens a conviure amb totes les emocions que ens són pròpies, bones i dolentes.

 

 

COM S’ORIGINA UNA FÒBIA?

 

No totes les pors que tenim de petits desapareixen totalment amb l’edat. Tots, nens i adults, tenim les nostres pròpies pors. Moltes pors intenses que tenim d’adults provenen d’experiències de la infància.

 

Les fòbies infantils apareixen sobretot entre els 4 i els 8 anys, i es donen més casos en nois que en noies. També és freqüent que apareguin a l’inici de l’adolescència (sobre els 11 o 12 anys), però en realitat podrien aparèixer a qualsevol edat.

 

Una por normal es pot convertir en una fòbia per culpa dels familiars, amics i companys d’escola, que contínuament ens demostren les seves pors a determinades situacions, objectes o animals. Un pare o una mare massa “patidors”, amb la seva actitud, contribueixen a transmetre al seu fill les seves inseguretats i pors. Un atemoriment innecessari per part de pares o amics quan encara érem petits es pot veure reflectit com a fòbia ja d’adults.

 

D’altres vegades, són experiències traumàtiques patides quan érem petits les que, no havent-les superat, poden degenerar en una fòbia.

 

L’any 1920, en un experiment, un psicòleg anomenat Watson va aconseguir provocar una fòbia en un nen anomenat Albert, mitjançant un aparellament entre la presència d’una rata blanca i un fort soroll que, a la setena vegada d’haver-se produït, va provocar la fòbia del nen envers la rata, a la que abans de l’experiment no tenia cap por.

 

En un experiment posterior va aconseguir justament el contrari que en el primer: fer que desaparegués la fòbia, associant a l’objecte (la rata) un estímul agradable (p. ex. un caramel).

 

Però les fòbies s’autoalimenten. Quan la persona es troba amb la situació que l’espanta, i experimenta un atac de pànic, se sent tant malament que evita a tota costa tornar-se a trobar amb la mateixa situació, i per això la propera vegada la seva angoixa pot ser encara més gran.

 

 

FÒBIES MÉS COMUNES

 

Algunes de les fòbies infantils més comunes són les següents:

·      Por de la foscor: pot produir una forta ansietat per la nit, en el moment d’anar al llit, així com negatives a dormir fora de casa.

·      Por dels gossos: pot negar-se a visitar a un amic que tingui un gos a casa.

·      Por dels metges: pot impedir les revisions periòdiques i fer més difícil administrar els tractaments.

·      Por dels insectes

·      Por a allunyar-se sol de casa

·      Por als espais molt concorreguts de gent

·      Por als llocs tancats (claustrofòbia)

·      Por als espais oberts (agorafòbia)

·      Por de les alçades (acrofòbia)

·      Por dels animals (zoofòbia)

·      Por de l’aigua (hidrofòbia)

·      Por a la visió de la sang

·      Fòbia escolar: es dóna en nens o adolescents que no volen anar a l’escola sense cap causa aparent. Es manifesta amb plors, súpliques, o agitació quan arriba l’hora d’anar a classe. O bé apareixen mals de cap o de panxa, vòmits, diarrees,... símptomes que desapareixen els dissabtes, diumenges i festius. Quan se’ls vol obligar reaccionen amb ansietat i pànic. És freqüent quan hi ha hagut un canvi d’escola o quan el nen ha patit alguna humiliació dins el col·legi.

·      Fòbia social: molta gent té por de parlar o menjar en públic, assistir a reunions socials, donar classes o conferències, aparèixer a televisió o espectacles públics, acudir a una cita amorosa,... D’això se’n diu fòbia social. En els nens, la manera com es manifesta aquest tipus de fòbia és amb plors, tartamudeig, aferrament al braç de familiars i mutisme. Es donen casos en què només es produeix l’ansietat davant d’altres nens, però no amb adults, per la qual cosa no participen mai a classe, no comparteixen jocs amb els altres nens, però si que mantenen converses amb adults, dels que semblen tenir una excessiva dependència. La fòbia social en nens petits provocarà un retard del seu desenvolupament, i en adolescents suposa una ruptura total amb les relacions socials (amics, activitats d’oci, entreteniments,...) i comporta un fracàs acadèmic important.

 

 

QUÈ CAL FER DAVANT LA POR I EN CASOS DE FÒBIA

 

En moltes ocasions, les pors infantils desapareixen espontàniament quan el nen creix, en un període d’entre 1 i 4 anys. De vegades poden sorgir més endavant, canviades de forma o de contingut. La por als estranys acostuma a transformar-se en timidesa.

 

L’edat del nen o nena ens ha d’indicar si aquella por que té és normal per a la seva edat. De totes maneres, encara que aquella por sigui pròpia de l’edat, no l’hem mai d’ignorar ni de ridiculitzar. Tampoc hem de sobreprotegir al nen quan aparegui la por, perquè això el portaria a pensar que existeix un perill real respecte a el que ell sent.

 

El més convenient serà:

·      Parlar amb el nen

·      Concretar la seva por (que és el que l’espanta)

·      Ensenyar-li a donar el valor real que aquesta pot tenir

·      Ensenyar-li maneres de disminuir la seva ansietat quan estigui propera la situació desencadenant

 

Sobretot, els adults i els pares no hem de transmetre al nen les nostres pròpies pors i inseguretats. Cal evitar, tant com sigui possible, atemoriments innecessaris per part de pares i amics, per tal de prevenir problemes futurs.

 

També, si el nen pateix una situació de fòbia, l’actitud i la reacció que prenem els adults pot servir per agreujar o per fer minvar l’angoixa.

 

Al nen cal educar-lo de manera integral: la vida no es compon només d’alegries i moments feliços; en la vida també hi ha tristesa, dolor, pena, pors... i el nen ha d’aprendre a conviure amb aquests sentiments.

 

Els nens han d’aprendre a afrontar els problemes que se’ls presenten a la vida, en comptes de fugir-ne. Han d’aprendre, per tant, a enfrontar les seves pors, perquè només enfrontant les nostres pors és com arribem a superar-les. Això si, sempre la iniciativa d’enfrontar la situació que l’espanta ha de partir del mateix nen: els adults podem animar-lo, però mai forçar-lo ni obligar-lo.

 

Sobretot en cas de fòbia (de por exagerada), no hem de forçar mai al nen a enfrontar-se a l’objecte o situació que origina el seu temor, ja que això pot fer augmentar la seva angoixa.

 

No permeteu que els altres nens se’n riguin o se’n burlin. Tothom pot patir algun problema i cal entendre-ho i ser solidari, no fer-ne escarni.

 

El tractament psicològic de la fòbia en nens acostuma a donar bon resultat, ja que a aquesta edat encara és fàcil modificar les conductes.

 

 

ALGUNES EXPERIÈNCIES PERSONALS

 

Us relataré alguns casos que he viscut durant els meus anys al cau, per si algun d’ells us pot ser d’utilitat. Si coneixes algun altre cas i el vols explicar, em pots enviar un e-mail a: .

 

(Els noms aquí donats no són reals, per protegir la intimitat de les persones)

 

En Joan tenia 11 anys, i patia de fòbia social. Els pares el van apuntar al cau amb la intenció que fes amics. Però no es relacionava amb els altres nens, no volia participar dels jocs, i sovint el trobàvem amagat dins els armaris.

L’estratègia que vam seguir els caps va ser la següent:

·      Vam demanar als nens la seva col·laboració i ajuda; els vam dir obertament que en Joan tenia un problema i que ens calia que el convidessin als seus jocs i que tinguessin molta paciència amb ell. La resposta dels nens va ser magnífica; van demostrar una gran sensibilitat i ens van ajudar en tot el que van saber.

·      Vam considerar que al nen li calia agafar confiança. Els caps ens la vam guanyar tot parlant amb ell de temes que eren del seu interès. Va ser durant una sortida. Primer hi va anar un cap, i va estar parlant amb ell a soles durant una hora aproximadament; parlaven de jocs d’ordinador i de les coses que li agradaven. Després s’hi va afegir un altre cap, que li va ensenyar a tocar l’harmònica, i que es va dedicar a alabar el bé que ho feia i el ràpid que aprenia (fos o no veritat). Més tard es va afegir un tercer cap, i encara després va afegir-se algun nen. I així ja tenim el Joan, parlant de les seves coses i essent el centre d’atenció davant de tot un grup de gent. A partir d’aquell dia, i poc a poc, el Joan va anar superant la seva timidesa.

 

La Maria tenia 7 anys, i molta por de la foscor. Quan s’havia d’enfrontar a la foscor, sempre ho feia acompanyada d’algun cap. Però hi havia moments en què contenia la seva por, i d’altres en què li venia l’angoixa i plorava i no era capaç d’enfrontar-la.

El que vam descobrir, és que la diferència entre un cas i un altre la determinava el fet que en aquell moment estigués present (o no) una altra nena del cau, la Júlia. Quan la Júlia estava present, la Maria no era capaç d’enfrontar-se a la foscor. Per contra, si aquella nena no hi era, la seva por la podia contenir.

També vam descobrir que l’origen d’aquella fòbia estava en un dia en què la Maria es va quedar a dormir a casa de la Júlia; aquella nit, la primera que la Maria passava fora de casa, va tenir por de la foscor, i la Júlia se’n va riure molt, primer davant d’ella, i després, a l’escola, davant de les seves amigues. En ocasions posteriors, quan la Maria havia patit de por estant al cau, la Júlia també se n’havia rigut i havia fet escarni de la Maria davant de les altres nenes.

El que a primera vista semblava una simple por de la foscor, va resultar ser una cosa molt més complexa.

L’estratègia dels caps es va dirigir, per un cantó a la Maria, perquè entengués la veritable naturalesa de la seva por, i perquè no donés tanta importància a allò que la Júlia pensava d’ella. I per altre cantó a la Júlia, perquè entengués que estava malament riure’s de la Maria i que no ho havia de fer.

 

La Montse tenia 8 anys, i una por desmesurada de les aranyes. Per agreujar-ho, alguns nens malintencionats la feien patir dient-li que tenia una aranya al cabell, o coses semblants.

L’estratègia que vam seguir els caps va ser voler canviar la imatge que ella tenia de les aranyes, intentant que semblessin bones i inofensives. Davant d’ella, i en una ocasió que un nen havia descobert una aranya, la vam agafar i la vam guardar dins un pot. Li vam posar per nom Tontolina, i els nens de seguida li van agafar “carinyo” . Era la mascota de la unitat. Li tiraven herbetes perquè menges (pobre). I el cas és que tots ells, incloent-hi la Montse, van començar a pensar que potser les aranyes no eren tant dolentes. Fins i tot alguns toleraven que hi haguessin aranyes dins la tenda, ja que els vam explicar que les aranyes es menjaven els mosquits, i que per tant ens feien un bé.

 

En Jaume i l’Enric (6 i 7 anys) havien perdut els pares quan eren petits, i ara vivien amb els avis. Tots dos anaven al cau dins la mateixa unitat, i tots dos tenien problemes tot dormint, perquè cridaven i ploraven.

El que vam fer els caps és observar-los durant la nit, per veure de prop les seves reaccions. El que vam descobrir ens va sorprendre.

Ens vam adonar que els dos casos, malgrat el que ens havíem pensat, eren diferents l’un de l’altre. En el cas de l’Enric vam veure que cridava mentre estava adormit; demanava el seu avi (que era qui normalment es llevava a casa seva); i si parlaves amb ell et responia però pensant que tu eres el seu avi i que ell estava a casa.

Per contra el que li passava al Jaume és que tenia por de la foscor, i quan es despertava a mitja nit, com que ho veia tot fosc, començava a cridar els caps i demanava llum. En el seu cas quan cridava estava despert, reconeixia amb quin cap parlava, i sabia que estava dins la tenda.

Solucionar el cas del Jaume va ser fàcil; només va caler deixar un lot encès dins la tenda que ell dormia. Amb el temps, va acceptar deixar el lot tancat a prop seu, i així, quan es despertava a mitja nit, només li calia buscar el lot i encendre’l per tranquil·litzar-se.

Solucionar el cas de l’Enric encara va ser més fàcil. Ens vam adonar que el nen es tranquil·litzava, durant un d’aquests episodis nocturns, simplement donant-li la mà. I així vam decidir lligar-li un fulard a la mà quan se n’anava a dormir. El procediment va ser absolutament efectiu, fins al punt que també a casa seva, abans d’anar-se’n a dormir, el nen demanava que li lliguessin un fulard a la mà, i així no va tornar a destorbar el seu avi.