ORIGENS I EVOLUCIÓ DE L'ESCOLTISME A CATALUNYA

En el cas de Catalunya l'escoltisme es va crear per influència dels Scouts de France. La infuència francesa ha estat tan gran en l'escoltisme català que quan volgué buscar un model alternatiu a l'escoltisme catòlic, la dècada de 1960, en la direcció de la laïcitat i la coeducació, ho van trobar en nombrosos grups scout de França.

És el 1912, només quatre anys després que Baden-Powell fundés els seus Boy Scouts a Anglaterra, quan la premsa de Barcelona comença a parlar de l'escoltisme i el tema esdevingué d'actualitat. Dues iniciatives de signe diferent aparegueren al mateix temps a Barcelona: "Exploradores Barceloneses", duta a terme pel capità de cavalleria Pere Rosselló i Atxet, coneixedor dels inicis de l'escoltisme a Anglaterra, i altra gent de l'alta societat local, deslligats del moviment catalanista de l'època. I "Els Jovestels de Catalunya" aquesta menys duradora, promoguts pel republicà Ignasi Ribera i Rovira amb una intenció catalanista clara.

El guiatge català es va iniciar cap el 1913 amb les "Girl Guides", però molt aviat desaparegué per tornar a reaparèixer als anys 30.

Catalunya en aquell moment vol tirar endevant, però també vol crear una personalitat pròpia en tots els terrenys públics, des del cultural fins al polític. Barcelona esdevé una gran urbanització que obra la porta a tots els corrents europeus. El catalanisme està cada cop més endins en la política i Catalunya té una de les arrencades més admirables de la història en la qual marxen alhora aristòcrates i catalanistes, burgesos i anarquistes. Amb els grans desitjos de progrés el país es retroba amb Europa després de quatre segles d'absència.

En el camp de la renovació pedagògica i sintonitzant amb el moment d'inquietud de progrés i responsabilitat col.lectiva catalana apareixen experiències inspirades en l'Escola Nova. Les característiques d'aquestes experiències són clares: l'activitat personal de l'alumne com a centre de l'acció educativa, la vida en contacte amb la natura, els treballs manuals, el treball d'equip i de grup, l'educació estètica i moral.

L'excursionisme va jugar un paper molt important en el desvetllament modern de Catalunya. El Centre Excursionista de Catalunya, que en els seus primers temps va actuar com una universitat popular atenta a l'estudi i l'ensenyament de l'arqueologia, la geografia, la geologia, la botànica o la història de Catalunya, va promoure amb molta força l'excursionisme, l'acampada, l'escalada, l'esquí i la espeleologia.

Amb totes aquestes associacions en els camps de l'educació i de l'excursionisme, l'escoltisme neix amb poques possibilitats d'èxit. Els "Exploradores Barceloneses" eren de color militarista i lligats a unes doctrines centralistes mentre que els "Jovestels" estaven fora dels corrents polítics dominants de signe burgès.

No és fins als darrers anys de la dècada dels vint que, coincidint amb la decadència de la dictadura del General Primo de Ribera, l'escoltisme pren un nou caire.

Fou Josep Maria Batista i Roca la persona que engrescà al llarg d'una sèrie d'anys una nova institució d'escoltisme. Pels seus estudis universitaris (dret i filosofia) va sovint a Anglaterra abans de la guerra europea i coneix i s'interessa pels escoltes anglesos que ha vist actuar. Es documenta amb una gran quatitat de publicacions i l'any 1927 dóna una conferència al Centre Excursionista de Catalunya amb projeccions sobre la vida dels Boy Scout anglesos i en la qual es declara partidari del mètode escolta per a l'educació del caràcter de la joventut.

A través del Secretari de Coordinació de Treballs Excursionistes, del CEC, Batista i Roca comença un canvi a centres excursionistes de barris i pobles per orientar les activitats de les seccions juvenils cap a les pràctiques escoltes. L'ambient era molt favorable.

Un dels aspectes més significatius d'aquest moviment inicial, la primacia de l'educació del caràcter, va quedar potenciat i esbombat públicament a través de les pàgines de la premsa, especialment de la "Publicitat". La Federació d'Estudiants Catòlics havia promogut el 1928 un debat públic sobre el que podia ser més important per a un poble, si el cultiu de la intel.ligència o del caràcter. Durant una sèrie de mesos, molt diverses personalitats catalanes feren sentir la seva veu a l'entorn del tema. Batista i Roca va intervenir deixant ben palesa la seva opinió de la primacia del caràcter.

Així aquest escoltisme que naixia, de caire català va quedar clarament marcat per aquest tret, i va trobar immediatament ressó en molts grups de jovent associats a centres excursionistes, entitats recreatives i instructives o de caire religiós, tant de Barcelona com d'altres poblacions catalanes. A poc a poc van anar creixent el nombre de grups i d'activitats diverses, com els cursets per a Guies Excursionistes i Minyons de Muntanya el 1928 a Papiol, com a constatació comuna que un nou moviment de formació de nois havia nascut. Eren els "Minyons de Muntanya". Els seus mètodes eren presos directament de l'escoltisme de Baden Powell. Era pensat pel temps de lleure, i les seves finalitats de formació personal i cívica, netament catalanistes, l'inserien en els corrents de signe cultural i històric que marcaven, ja d'uns anys enrere, unes iniciatives de renovació pedagògica establertes a les institucions i les del moviment excursionista català. La Germanor de Guies Excursionistes creada el 1928 esdevindria més tard com la seva branca superior (nois de més de 18 anys). Es mantindria el lligam entre excursionisme i escoltisme i d'allí en sortirien molts caps. Els Minyons de Muntanya varen quedar constituïts en Germanor de Minyons de Muntanya el 1930. Del seu primer Consell General, presidit per Josep Mª Batista i Roca, en formaren part diverses personalitats lligades a activitats que havien escollit i promogut els Minyons de Muntanya i que tindrien papers significatius en l'escoltisme de l'època del franquisme.

Les condicions que amb la República aparegueren el 1931 varen permetre un ràpid creixement dels Minyons de Muntanya. Les relacions de la nova associació amb els "Exploradores de España" es produïren sobretot per via indirecta a través d'entitats excursionistes. En termes generals eren més aviat difícils per la diferència dels projectes d'uns i altres, per la pertanyença dels "Exploradores" a un organisme d'àmbit estatal i per la seva no adscripció clara al catalanisme. No obstant, sectors preocupats per aquests problemes varen empènyer els esdeveniments i el 1933 s'escindia dels "Exploradores" una nova associació : els "Boy-Scouts de Catalunya".

Les "Girl Guides" s'havien fos poc després de néixer el 1913. Ara, vinculades tant a grups de Minyons de Muntanya com dels "Exploradores" havien nascut de nou grups de noies que practicaven també el mètode escolta. Les dificultats que les famílies posaven al fet que noies soles sortissin d'excursió i acampessin, alentien el procés de creixement de les associacions femenines. Les noies, en aquesta època, sempre són minoritàries en relació a les organitzacions de nois, però no deixen de crèixer amb una certa sincronització.

De l'escoltisme i el guiatge d'avantguerra destaca que mai no quedaren al marge de l'acció educadora que protagonitzen els estaments públics, l'any 1934 la Generalitat posa sota el seu patronatge els Boy Scouts de Catalunya, la "Germanor de Guies excursionistes", la "Germanor de Minyons de Muntanya" i la "Germanor de Noies Guies" per a facilitzar-ne la total catalanització i per a salvaguardar l'obra educadora de la juventut per elles realitzada. El valor de la formació del caràcter, que és un dels objectius bàsics de l'escoltisme de Baden Powell, és especialment apreciat pels responsables de les institucions pedagògiques d'aquell moment.

Hi ha un altre fet molt més important, però, en l'escoltisme i el guiatge d'aquesta època, i és la presència del fet religiós. A Catalunya, un poble acostumat al pluralisme, la pertinança a l'Esglèsia no ha exigit una presa de posició sectorial en relació als problemes de la política i de la cultura sinó que ha deixat un gran marge de llibertat perquè cadascú prengui les decisions polítiques que cregui més oportunes. I un altre fet molt important és que Mossén Antoni Batlle hi participa mogut per un doble mòbil: d'una banda el seu interès pel fet català com a suport al creixement d'un poble que ha pres sobre les seves espatlles la responsabilitat de la seva vida col.lectiva, i d'altra banda, per l'interès que té en l'evangelització dels nois que li confien i perquè sap que l'escoltisme ofereix als nois una vida plena de responsabilitats, que els ajudarà a fer-se tant humanament com cristianament. Ell col.labora com a membre del Consell de la Germanor de Minyons de Muntanya a la dinàmica global de l'escoltisme, i com a animador dels agrupaments escoltes afiliats a la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, actua de catalitzador dels agrupaments a Catalunya volent obrir una formació cristiana als seus minyons. La seva tasca és reconeguda per la jerarquia catalana i així veiem la presència dels bisbes de Vic, Solsona i del Cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, a un campament a Collsacabra l'estiu del 1933 on Mossén Batlle celebra de cara al poble la Missa a l'aire lliure que en endavant ha estat autoritzada per la Santa Seu. Aquesta presència d'esglèsia en el si de l'escoltisme d'avantguerra, sense presuposar una captació del moviment per l'Esglèsia, és una conseqüència d'aquell hàbit que hem constatat a Catalunya de col.laboració entre cristians i no cristians en empreses d'àmbit nacional, i de la postura de l'esglèsia catalana, que amb el Cardenal Vidal i Barraquer al davant, havia fet camí de llibertat cristiana amb els moviments de renovació litúrgica i l'esforç de pensament que havien protagonitzat el Canonge Llobera, el P.Miquel d'Esplugues, el Canonge Cardó, el Doctor Lluís Carreras i la revista "La paraula Cristiana".

La guerra civil del 36 al 39 amb tots els seus desastres, injustícies, odis i inconvenients que sempre duu aparellada una guerra, representa d'una banda un trencament de la normalitat de la vida quotidiana i de l'altra l'establiment d'una sèrie de condicionants nous. La Germanor de Noies Guies, els Boy-Scouts de Catalunya, i grups de Minyons de Muntanya realitzen diverses tasques de servei.

La politització que el caire beligerant de la situació fa prendre a gairebé totes les realitats institucionals tempta els governants de la generalitat a oficialitzar l'escoltisme en una organització estatal. Per tal de fugir del perill que això significaria per la llibertat d'acció de l'escoltisme, Alexandre Pinyol en nom dels Boy-Scouts i Batista Roca en nom dels Minyons de Muntanya signen un document d'unificació. La nova institució unificada a partir de l'octubre de 1936 pren el nom de: "Minyons de Muntanya BOY SCOUTS DE CATALUNYA".

Durant aquesta guerra s'accentua més la dimensió de servei gratuït que poden prestar a la col.lectivitat (ajut a refugiats, recollida i tramesa de paquets al front, defensa passiva, serveis d'antigasos, etc...) que no pas la tasca educadora de cara als nois i noies i tot això encara fins on és possible. El final de la guerra d'un bàndol que la perd és desolador i les guies i els escoltes catalans varen perdre la guerra com tot Catalunya.

Tots els catalans responsables eren a l'exili o bé perseguits; la llengua absolutament prohibida. L'estat de postració era general.

L'escoltisme i el guiatge en aquestes primeres lluites de la resistència hi tingueren un paper, molt rellevant. Mossén Batlle, que havia passat part de la guerra civil a Suïssa i l'altra part a Deva, va tornar a Barcelona i no va parar mai com a animador d'un grup escolta; amb dificultats d'un o d'altre tipus va anar lluitant fins a aconseguir reconstruir les seccions de minyons de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i l'agrupament Congesta de noies de les Camèlies de Gràcia.

Un grup reduït d'antics responsables pensa, amb autèntic sentit de servei a Catalunya, que seria bo de reprendre globalment l'escoltisme i el guiatge. A partir de 1943 comencen a parlar-ne. Els escoltes volen continuar, com a signe integrador, sota el patró d'unificació que l'escoltisme havia assolit els anys 36-37. El 1945 reprenen conjuntament activitats, sobretot de formació de caps que serveixen als diversos agrupaments que, recolzats en una institució o altra, intenten de tornar a fer escoltisme.

El creixement imparable de l'escoltisme català que respon als neguits d'un país que vol tornar a treure el cap i alhora la situació de clandestinitat amb què s'ha de mantenir, detencions, intervencions de policia, assalt a locals i campaments, crema d'algun local, irrupció al campament del Montnegre el 1953...., dificulten cada vegada més l'acció del Consell de la Institució que decideix el 1954 deixar en suspens les seves activitats però no les dels agrupaments que poden anar subsistint recolzats en les entitats culturals o excursionistes que els acullen o en les parroquies i altres organismes eclesials. El ritme de creixement del guiatge també s'accelera a partir de 1953, però ni la Germanor de Noies Guies ni a les Girl (menys nombroses) els cal suspendre les seves activitats.

La vida de l'escoltisme català a partir d'quest moment és atzarosa i difícil i encara es complica més després de la mort de Mossén Batlle el 1955. Malgrat tot l'escoltisme seguia creixent, per l'interès immediat de la tasca dels diversos grups, però la institució s'anava deteriorant, tant que acollint-se al redòs incommovible de Montserrat el novembre de 1958 el comissari general, Amadeu Serch convoca tots els responsables actuals i anteriors de l'escoltisme per a trobar un camí de sortida. Al cap d'una any, el setembre de 1959, també a Montserrat es reformen els estatuts de la institució unificada durant la guerra civil els "Minyons de Muntanya BOY SCOUTS DE CATALUNYA" i neix l'Associació Catalana d'Escoltisme amb una estructura de tipus federatiu que pot preservar la unitat de l'escoltisme al mateix temps que permet l'actuació autònoma de tres versions d'escoltisme diferents per raons d'història i d'opció educativa.

És important d'assenyalar que tant l'escoltisme com el guiatge català de sempre, havien tingut la voluntat clara d'entesa amb l'escoltisme i el guiatge de la resta de l'estat espanyol.

A partir dels anys seixanta l'escoltisme i el guiatge van anar-se desplaçant sociològicament, del centre de Barcelona i dels estaments més o menys acomodats cap a la perifèria, als pobres i a la gent de classe mitja baixa i del món obrer. La dimensió social en molts diversos aspectes va anar prenent gruix entre els valors que l'escoltisme i el guiatge proposaven als nois i noies. Els elements democràtics -de sempre en el mètode de Baden Powell- van anar prenent més relleu i fins i tot s'arribà en algun punt a la desorientació en les propostes d'autogestió en la vida de les unitats -no perquè no fos un element pedagògic a incorporar sinó perquè no se'l sabia situar exactament en el seu lloc-. El progrés personal va perdre el regust de competència individual per a adquirir una dimensió auténticament personal amb els atributs de compromís i solidaritat que li són propis. Els esforços per anar introduint la coeducació, encara que minoritaris en els primers estadis, varen assolir més tard un eco molt ampli.

Durant els anys de la transició, gent procedent de l'escoltisme i del guiatge van ser presents a moltes de les activitats de signe reivindicatiu que amb més assiduïtat s'anaven produint.

L'escoltisme és un moviment apolític, en el sentit que no se'l pot adscriure a cap partit ni ideologia política. Però educa als nois i noies perquè siguin actius dins de la societat, i que es comprometin en el progrés econòmic, polític, social i cultural del poble i del país al qual pertanyen. Per a una educació que apunta responsabilitats personals i de grup enfront de la vida del país, la dimensió política que tenen tots els afers públics no podia ser negligida i la preparació per entendre i respondre a aquesta dimensió tampoc. És per això que l'escoltisme i el guiatge català van assumir aquesta realitat i incorporaren l'educació política a les seves finalitats.

I d'aquí ve, probablement, que tots els partits polítics catalans, d'un i altre color, han tingut entre les seves files a gent formada dins l'escoltisme. Podriem destacar alguns noms, com Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Raimon Obiols, Narcís Serra,... però ens deixariem injustament a molts, perquè hi ha hagut legislatures en què el 60% dels parlamentaris de la Generalitat havien sigut Scouts.

 

Procedència d'aquest article: http://www.geocities.com/escoltismetgn/General/Historia/Historia.htm i altres fonts.