Problemes freqüents durant les sortides.

“NO VULL MENJAR”

L’etern problema de sempre amb els nens petits, i ara, darrerament, també amb algunes noies i nois que tenen complexes d’imatge.

Permeteu-me alguns consells generals abans de parlar dels mètodes que hi ha per afrontar aquest problema.

És veritat que durant els campaments heu de mirar de fer uns menús equilibrats, però no pas durant les sortides de cap de setmana. No passa res si durant dos dies no mengen ni verdura ni peix.
Els menjars més acceptats per la mainada solen ser: l’arròs a la cubana, els macarrons, els espaguetis, la sopa de sobre, el llom, les salsitxes, les patates fregides (de bossa van bé), la salsa de tomàquet fregit, i els iogurts de gustos. Els que menys agraden són la verdura, el peix i els llegums (excepte la patata amb mongeta i les varetes de lluç arrebossades).
Quan prepareu la sortida, deixeu que els nanos participin en l’elecció dels menús. Després no podran posar-hi pegues.
Esforceu-vos perquè el menjar quedi bo. A ningú no li agrada menjar “pastetes”.
La imatge també és important: algunes coses entren pels ulls abans que per la boca. Mireu que hi hagi varietat de colors (així l'àpat sembla menys avorrit).
Amb nens petits, si els intendents tenen temps, podeu fer amb el menjar composicions o cares divertides (p. ex. una hamburguesa amb ulls d’oliva i nas de tomàquet). Si voleu fer servir tints alimentaris, assegureu-vos abans de què els nanos els acceptaran bé.
A molts nens els agradarà ajudar-vos a cuinar, i després menjaran molt més de gust perquè “ho han fet ells”.
No feu mai davant dels nois comentaris despectius sobre el menjar. Que els nens els facin és una cosa, però que els facin els caps... mai!!
Permeteu algunes concessions particulars. P. ex., si hi ha una noia que no li agrada la salsa de tomàquet, separeu-li els macarrons apart abans de barrejar-hi la salsa. P. ex. si no li agraden els flams, doneu-li el iogurt que va sobrar d’ahir.
Tingueu paciència amb els nens més petits. Si el menjar s’allarga durant dues hores: no passa res! L’estona del dinar també pot ser divertida: podem parlar, explicar acudits,... fins i tot cantar. L’únic que no podem és aixecar-nos de la taula per anar a jugar.
No ompliu massa els plats. Penseu que un nen queda tip abans que un adult. Això no vol dir que els nens necessitin menys menjar que els adults, sinó que prenen els menjars repartits durant tot el dia, habitualment en 5 àpats. Per tant, reduïu una mica la quantitat de menjar durant el dinar, i augmenteu-la en la resta d’àpats.
En la secció “LA CUINA DE CAMPAMENTS” trobareu alguns consells per fer un menú més agradable als nens.
De vegades us pot venir un nen dient-vos “no en vull més”. Si només li falta una petita quantitat per acabar (una o dues cullerades) contesteu-li: “Però si gairebé ja has acabat!! Per aquesta mica quedaràs malament? Vols que la teva mare sàpiga que no t’ho has menjat tot només per aquesta mica?”. Si li falta una quantitat més gran (mig plat), observeu els criteris que us explico més endavant dins el Mètode 3.
Feu que els pares us posin per escrit aquells aliments que els nens no poden prendre (per intolerància) o bé aquells que per repugnància no mengen mai. Tingueu-ho en compte quan feu el dinar per tal que aquella persona se li tregui aquell aliment i disposi d’un menjar alternatiu.
Si una persona desenvolupa, posem per cas, una diarrea, tingueu en compte de fer-li un menjar adient al seu estat (arròs i pastanaga bullits, peix bullit, poma ratllada,...).
En quant als adolescents que rebutgen el menjar amoïnats “per si engreixa”, eviteu a tota costa que hi hagi nois o noies que se’n riguin d’altres o els critiquin pel seu aspecte físic. Sigueu durs en aquest aspecte: enfadeu-vos si cal. Feu també activitats i reflexions per aprendre a no discriminar la gent per l’aparença (en aquesta web, dins la secció REFLEXIONS en trobareu algunes).
L’adolescent amb anorèxia nerviosa és típicament una noia perfeccionista, que treu bones notes a l’escola, però que tendeix a subestimar-se a si mateixa. Una de les missions més importants que tenim com a educadors és ajudar als nois i noies a tenir seguretat en ells mateixos, i a acceptar-se tal com són, amb les virtuts i els “defectes”. Cal que aprenguin el que és i el que no és un defecte. Si tenim costums desagradables, o una manera de ser antipàtica o grollera, això es pot considerar un defecte. Els defectes que tenen a veure amb els costums o la manera de ser els podem canviar. Però hi ha característiques físiques que ens defineixen, que no podem canviar i que NO PODEM anomenar defectes (si jo sóc alt, o baix, o prim o gruixut això és només la meva aparença, però no determina que jo sigui una persona millor o pitjor o que pugui tenir una vida més o menys feliç).

Ara vaig als mètodes que podeu fer servir per “forçar” a menjar. És important que els caps us poseu d’acord sobre quin aplicareu, per tenir un criteri comú. Si no, els nens aprenen ràpid quin és el cap més permissiu i us prendran el pèl.

MÈTODE 1. NO MARXES FINS QUE NO T’HO ACABIS

És un mètode que de vegades pot resultar una mica violent i generar tensions. No em sembla el més recomanable. Em consta que aquest mètode s’aplica a molts menjadors escolars, i sé (perquè m’ho han explicat els propis nois i noies) que molts fan servir alguns trucs per “desfer-se” del menjar, com ara: passar-lo al plat del veí, deixar caure alguns trossos a terra, amagar-se’l a les butxaques, menjar-se la molla del pa tot deixant l’escorça i amagar el menjar a dins (després surten amb el pa a la mà i el llencen quan no els veuen), menjar-se el iogurt i amagar el menjar dins del pot (el dissimulen amb la tapa i després el llencen a les escombraries), etc.

MÈTODE 2. SI NO VOLS NO EN MENGIS

Es tracta de no forçar ningú a menjar alguna cosa que no vol. Per exemple «no t’agrada el primer plat, no passa res, menges el segon. Això sí, no et posarem el segon plat fins que tothom no s’hagi acabat el primer, així que t’hauràs d’estar aquesta estona assentat esperant que els altres acabin.» Normalment el nen, al veure que els altres mengen i ell no, li entra la gana, i potser gossa menjar una mica d’aquell plat que no volia. Quan creieu que s’està delint dels altres, oferiu-li tastar el plat o posar-n’hi una mica. Si diu que no, oferiu-li de menjar un tros de pa amb oli. Normalment sol funcionar.

Si no heu aconseguit que mengi res del primer, quan arribi l’hora del segon plat sigueu generosos i poseu-n’hi una mica més.

Aquest mètode evita les tensions, però s’ha d’anar amb compte i vigilar que tothom mengi prou (si no del plat principal, d’alguna altra cosa).

MÈTODE 3. EL CONTRACTE

Consisteix a pactar la quantitat que han de menjar. Exemples:

Es deixa als nois que siguin ells els que diguin “prou” quan se serveix el menjar. Això sí, el que tenen al plat s’ho han d’acabar tot.
Quan hem estat nosaltres els que hem decidit la quantitat, els podem permetre deixar-ne una mica, no sense abans negociar. Demaneu-los que es mengin certa quantitat, ells us respondran amb una de més petita, repliqueu amb algun punt intermedi, i així ja teniu un tracte. Vigileu que l’acompleixin.