VENUS, el brillant estel

Òrbita i rotació

Venus és el planeta més proper a la Terra (en les màximes aproximacions arriba a 40 milions de Km de nosaltres), i el segon més proper al Sol (108 milions de Km). La seva òrbita és pràcticament circular, i triga 225 dies en completar-la (la Terra en triga 365).

És el planeta amb una rotació més lenta: triga 5.832 hores (8 mesos) en rotar sobre el seu propi eix (la Terra ho fa en 24 hores). Això vol dir que Venus triga més dies en rotar sobre sí mateix que en completar una volta al Sol. A més, Venus rota en sentit retrògrad (és a dir, en el sentit contrari al que giren tots els altres planetes).

Com a resultat, a Venus durant 1.401 hores seguides és de dia, i després durant 1.401 hores més és de nit. La duració complerta del cicle dia/nit a Venus és per tant de 4 mesos.

Massa i dimensions

Antigament se’l considerava un planeta germà de la Terra, perquè la mida, massa i composició en són semblants. Té un diàmetre de 12.104 Km (el de la Terra és 12.756 Km), i la seva massa és un 82% de la terrestre. Però les semblances s’acaben aquí.

Atmosfera i clima

El planeta està totalment recobert de núvols blancs, que reflecteixen el 65% de la llum que els hi arriba. Durant un temps els astrònoms es van imaginar que sota els núvols hi hauria selves tropicals repletes de vida. Ara sabem que aquests núvols no són d’aigua, sinó de diòxid de sofre, i que la vida en el planeta és impossible, per culpa de la calor infernal (464ºC) i la pressió atmosfèrica esclafadora (90 atmosferes).

Aquesta calor tan extrema el converteix en el planeta més calent de tots (més fins i tot que Mercuri), i a més aquesta temperatura es manté constant a tot el planeta, independentment que sigui de dia o de nit. La responsable és la composició de l’atmosfera: un 96% és CO2 la qual cosa causa un efecte hivernacle absolutament brutal (penseu que a la Terra la proporció de CO2 és del 0,038%, i tot i així ja fa efecte).

Per si no fos poc, el diòxid de sofre dels núvols es combina amb vapor d’aigua i genera pluges d’àcid sulfúric!!... que no arriben mai a tocar terra, perquè l’intensa calor les evapora abans.

En quant a la pressió atmosfèrica, és absolutament esclafadora: 90 vegades més intensa que la terrestre (perquè ho compareu, equivaldria a bussejar sota el mar a 900 metres de profunditat!!).

Per culpa de la seva rotació tan lenta, Venus no és capaç de generar un camp magnètic que el protegeixi del vent solar. Alguns experts creuen que el planeta hauria tingut en els seus orígens tanta aigua com la Terra, però que aquesta s’hauria perdut per la manca d’un camp magnètic protector.

Superfície

Venus té una superfície considerablement plana. Hi ha poques formacions muntanyoses importants. Tanmateix la muntanya més alta, el Maxwell Montes, fa 10.850 metres.

És el planeta amb més volcans del Sistema Solar. Se’n coneixen 1.600 de principals, i n’hi ha centenars de milers de secundaris que no arriben als 1.000 metres d’alçada.

Imatge real de Venus captada per una sonda soviètica

Superfície de Venus (Eistla Regio) en una imatge de radar.

Observació

Venus és l’astre més lluent després del Sol i la Lluna. Brilla amb una llum blanca molt intensa, que en un lloc totalment a les fosques pot arribar a produir ombres en els objectes. A simple vista us pot semblar una estrella molt brillant (molt més que totes les altres), però evidentment no és una estrella sinó un planeta.

Vist amb prismàtics, si teniu la imatge fixa i ben enfocada, podeu arribar a veure que té fases, igual que la Lluna. Això vol dir que de vegades només veiem il·luminada la meitat del planeta, segons la posició en què estigui respecte al Sol (tal com passa amb la Lluna). Cal mirar-lo durant les hores crepusculars (al vespre i a l’alba, quan encara no és fosc del tot i el cel té un color violeta-blavós); d’aquesta manera el veurem com si fos una lluna petiteta. En canvi, si el mirem quan ja és negra nit, només veurem una estrella molt brillant a la que li surten raigs de llum.

Amb el telescopi es pot apreciar la fase perfectament. Un filtre Contrast Booster (o un de color) ens pot ajudar a esmorteir la intensa brillantor. És interessant veure com va canviant aquesta fase conforme van passant els dies.

Si se sap on buscar-lo, es pot arribar a veure fins i tot de dia. Un filtre Vermell (23A) ens pot ajudar en aquest cas. I sempre cal anar amb molt de compte per no enfocar mai cap al Sol.

Els millors dies per a veure’l són aquells en què està visualment més separat del Sol (*); vet aquí els pròxims dies en què això passarà (dates de màxima elongació):

• 20 d’agost del 2010, al vespre, després de posar-se el Sol.
• 8 de gener del 2011, de matinada, abans de la sortida del Sol.
• 27 de març del 2012, al vespre, després de posar-se el Sol.
• 15 d’agost del 2012, de matinada, abans de la sortida del Sol.

* En realitat, cal aclarir que el millor moment no serà només en aquests dies, sinó també les setmanes prèvies (si es veu de matinada) i posteriors (quan es veu al vespre) a aquests dies. És interessant observar-lo en setmanes successives i així veure com va canviant la fase.

Depenent de les dates, serà la primera “estrella” en brillar o l’última en desaparèixer, per això se’l coneix popularment com “Estel del matí” (“Lucero del Alba”) quan se'l veu cap a l'est abans de sortir el Sol, i també “Estel de la tarda” (“Lucero vespertino”) quan és el primer astre en aparèixer cap a l'oest poc després de posar-se el Sol.

Trànsits

Un trànsit de Venus és quan des de la Terra observem aquest planeta passar per davant del Sol, de manera que veiem la seva silueta retallada sobre el disc solar. És un esdeveniment gens freqüent (es dóna un parell de vegades cada segle). El proper succeirà el 6 de juny del 2012, i durarà unes 7 hores.